Pesaj 5784: Aquest any és diferent de tots els anys
Aquesta nit no només cantarem Ma nishtaná halaila haze, aquesta nit parlarem sobre Ma nishtaná hashana hazé. Per què és aquest any diferent a tots els altres anys? Perquè cada any tenim una cadira buida esperant a Eliyahu, però aquest any tindrem 133 cadires buides, i moltes altres, totes aquelles cadires que haurien ocupat els qui van ser cruelment assassinats i/o segrestats el 7 d'octubre de 2023. A cada Pesach tenim una copa repleta de vi per a Eliyahu i una altra d'aigua per a Miriam, però aquest any tindrem una copa buida per a tots els absents. Aquest any, amb cada pregunta, amb cada resposta, amb cada un dels símbols del nostre seder de Pesach, serà inevitable parlar i recordar els absents, aquells que hem perdut, i aquells que esperem que tornin.
El maror ja no serà una herba amarga que recorda un passat remot entre les piràmides d'Egipte, el maror ens reafirmarà l'amargor que estem vivint. L'aigua salada amb què mullarem les herbes, no serà només un símbol de les llàgrimes que van vessar els esclaus a Egipte, sinó que representarà les llàgrimes que hem vessat des del 7 d'octubre. La matzá que partirem no serà només perquè els nens puguin trobar l'afikoman, sinó un símbol que alguna cosa s'ha trencat dins nostre. Aquest any trobar l'afikoman no serà només un joc de nens, aquest any serà un símbol de com estem intentant trobar la peça que sembla haver-se trencat dins de cadascun de nosaltres, allò que ens falta per poder seguir endavant, sencers, com a individus davant d'aquesta terrible onada d'incomprensió i antisemitisme que estem vivint, però també, serà un símbol de com reconstruir-nos com a comunitat i com a poble.
Aquest any resultarà molt estrany intentar trobar un missatge d'esperança i alegria en el seder, serà molt difícil desitjar-nos un Pesach alegre, però no hem de perdre l'esperança, perquè els símbols estan aquí, i hem de saber trobar-los. Com he dit abans, com si fóssim nens buscant l'afikoman, aquesta nit hem de tractar de trobar aquest tros de matzá que s'ha trencat dins nostre. I els elements estan aquí, al nostre abast, a la keará disposada davant nostre en el seder.
Per començar, el jaroset. Què és el jaroset sinó l'element més dolç de tota la keará? Sigui quina sigui la recepta, és l'element més dolç de tots. Però el que representa dista molt de ser quelcom dolç, sinó més aviat amarg. Quina ironia que l'argamassa amb què se suposava que construíem les piràmides sigui l'element més dolç de la nostra keará! Per què? Per què convertir aquest símbol d'esclavitud en quelcom tan dolç? Perquè l'argamassa servia per construir, encara que fossin piràmides, i aquesta mateixa argamassa que tants disgustos ens va causar a Egipte, l'hem convertit en el nostre seder en la recepta per endolcir les herbes amargues, l'enciam, el julivert i fins i tot la insípida matzá. Hem transformat un símbol d'esclavitud en un símbol d'esperança en un futur més dolç en què fins i tot l'argamassa és dolça.
La matzá no serà l'únic que avui trencarem, també en recordar la fugida d'Egipte, recordarem com les aigües s'obriran, o "trencaran" perquè el poble fugit d'Egipte pugui travessar-lo i arribar a l'altre costat sans i estalvis, i així néixer com a poble. Miriam serà qui liderarà la travessia pel "Mar de Joncs" que s'obrirà al seu pas, cantant una cançó de victòria. Però la victòria no serà només haver sobreviscut a l'atac egipci, sinó el sobreviure al desert. Per això recordem a Miriam amb una copa d'aigua, l'aigua que gràcies a Miriam trobarem al desert. El nom de Miriam es compon de l'arrel de "amar" (mr) i de l'arrel de "mar" (iam), "mar amarg", però gràcies a ella, a aquest mar que es va obrir perquè passéssim, ens vam convertir en éssers lliures i, després, vam sobreviure al desert. L'aigua no és només un element per sobreviure al desert, sinó que l'aigua és l'element que ens purifica, com hem après aquestes setmanes llegint Vayikrá, i ens renova, per molt amarga i dura que sigui l'experiència.
Què és diferent aquest any dels altres anys? Què és diferent aquesta nit de totes les nits? Aquest any el ritual que es transformarà en relat, serà un exercici de memòria de records passats, d'amics, familiars, coneguts i desconeguts que avui no poden estar aquí en aquest seder que celebrem tots els jueus aquesta nit. Aquesta nit no podrem sentir-nos lliures per més que vulguem, ni alegres, ni creurem que és suficient, el "dayenu". Aquest any haurem de desitjar la llibertat, l'alegria i tornar a creure que és suficient, "dayenu", per poder tornar a rebre a tots els que ja no estan i potser mai no tornaran, amb la fermesa suficient del qui ha de seguir endavant malgrat tot.
