Drash de Kol Nidrei

Kol Nidrei 5784

Quan era professora, començava el curs dient als meus alumnes que tots tenien, ja d'entrada, un 10. Tots i cadascun d'ells partien amb la màxima nota. L'objectiu era mantenir la mateixa nota al final del curs. Rosh Hashanah és una mica com el principi del curs, i Yom Kippur és com el final del curs. Tots comencem amb un 10, l'objectiu és mantenir aquesta qualificació al final del curs.

Si ho extrapolem a la nostra vida, podríem fins i tot dir que Rosh Hashanah és com el dia que naixem i Yom Kippur seria com el dia de la nostra mort. El Rabbi Alan Lew z''l (1943-2009) va fer aquesta important analogia admetent que el període compres entre Rosh Hashanah i Yom Kippur era un viatge en què es reduïa a deu dies el nostre pas pel món.

Així doncs, en Rosh Hashanah celebrem un naixement, potser el nostre propi naixement, és un dia d'alegria i regoci. Però tots sabem que té el seu final. Yom Kippur seria el dia en què simulem la nostra mort, vestint-nos de blanc, recitant vidui, sense menjar ni beure. Rosh Hashanah i Yom Kippur serien com el principi i el final d'un camí, i els 10 dies que transcorren entre ells serien els dies que estem a prova, una simulació de la vida. Així que entre Rosh Hashanah i Yom Kippur tenim no un 10, sinó 10 dies per aprofitar al màxim i viure. Però de quina manera volem viure al màxim? Com pensem que hem de viure aquest curt espai de temps de 10 dies?

La resposta és senzilla. La nostra tradició ens indica que hem de viure aquests 10 dies immersos en la pràctica de tres coses: tzedaká, tefilá i teshuvá. Com a exemple tenim els tres patriarques: Abraham, Itzjak i Jacob. Abraham com a exemple de Tzedaká, perquè va saber veure el que tenia davant en el moment adequat, tant amb els tres missatgers com en l'Akedà; Itzjak, un exemple de Teshuvá, perquè va saber recuperar el passat, reconstruir els pous d'aigua que havien quedat cecs; i Jacob que mira cap al futur i cap a dins de si mateix, com si estigués immers en una tefilá constant, atrevint-se a creuar el vau de Jabbok, canviar completament i donar nom al poble d'Israel.

Aquestes tres mitzvot ens donaran la pauta de què es tracta de aconseguir durant aquests 10 dies que estem acabant de viure: aconseguir anar-nos a Yom Kippur del mode en què vam venir al món a Rosh Hashaná, és a dir, lliures de tota transgressió, o en termes religiosos, totalment purificats, sent conscients de l'aquí i l'ara, recuperant el passat que millori el present i deixant un llegat per al futur.

Els Yamim Noraim són aquests dies que qualifiquem com a terribles perquè un es dóna compte que tot arriba al seu final. Es tracta d'un assaig que ens recorda que estem aquí de pas i que, comparat amb la història de la humanitat, no és més que un pas efímer, que tenim molt poc temps. Recordar-ho cada any és un exercici que ens anima a valorar el poc temps que tenim. Així llegim sobre Aarón i com va reaccionar o no va reaccionar quan va saber de la terrible mort dels seus fills. La parashá que llegirem demà a Shajarit es titula "Ajarei mot", després de la mort, i és una descripció del que fa Aarón després de la mort dels seus dos fills.

No obstant això, Yom Kippur no ens convida a reflexionar únicament sobre la fi dels nostres dies, sinó que ens convida a dedicar un dia sencer a veure les coses, la vida i el món que ens envolta des d'una altra perspectiva. Com diu el rabí Josh Weiner de la sinagoga Adath Shalom de París, durant un dia aconseguim centrar-nos només en l'aquí i l'ara, en qui ens envolta i en la nostra kehila. És el moment de prendre decisions importants o de reforçar les que ja hem pres prèviament. És el moment de decidir què fem aquí i per què estem aquí.

La humanitat neix dues vegades, una per viure i una per morir, una ignorant la mort i una altra sabent que la seva vida té una data de caducitat. Al Gan Edén, la humanitat va néixer el 6 de Tishrei o el 1 de Tishrei (ja sabem que hi ha divergències sobre aquest tema), però van tornar a néixer quan se'ls va expulsar del Gan Edén i van saber que la seva vida tenia data de caducitat. La seva mortalitat els va atorgar un altre regal, la capacitat de crear vida. Sempre la vida i la mort estan relacionades una amb l'altra. Ser conscients de la nostra pròpia mortalitat és un exercici que fem cada any entre Rosh Hashanah i Yom Kippur. Així Rosh Hashanah i Yom Kippur es converteixen en un joc d'espills en què en el naixement del món es té consciència de la finitud de la vida i en la simulació de la mort es té consciència del poder de la vida.

Sigam, doncs, aquest Yom Kippur, renovats i renascuts, i sobretot, sigam inscrits al Llibre de la Vida, que no és més que el Llibre del Record i de la Memòria on vivim tots.

G'mar Jatimá Tová!