Parashat Sh'lach
Números 13:1-15:41
Quantes vegades estem a punt d'assolir els nostres objectius i ens fem enrere, per por davant del que és desconegut, per por de no complir amb les expectatives, o simplement perquè no ens acabem de creure que hàgim arribat al final del camí i ens terroritza el que vindrà després. Quan els líders de cadascuna de les tribus que van ser enviats a explorar el territori que se suposava havien d'habitar en un futur proper van tornar al campament, primer van descriure les meravelles del lloc davant la sorpresa del poble allí reunit al costat de Moshé i Aaron, però de seguida van començar a posar pegues a l'assumpte.
Sí, els fruits són enormes i per recollir un raïm de raïm calen dues persones, sí, realment flueix la llet i la mel, però els habitants són enormes i perillosos, és millor quedar-se on i com estan. D'entre tots aquests suposats líders, només Caleb i Joshua els animen a seguir endavant, cosa que comporta que els altres exploradors exagerin i incrementin el grau de perillositat a què s'enfrontaran i acaben convencent la gent que és molt millor fins i tot tornar a Egipte, a l'esclavatge de què tant es lamentaven, abans que seguir endavant.
Fart de tantes queixes i de la manca de confiança, malgrat tot el que havia fet per ells, Déu decideix que cap d'ells, excepte Joshua i Caleb, podrà assolir la meta desitjada d'arribar i instal·lar-se a la Terra Promesa, i, a més, als fills els condemnarà a vagar quaranta anys pel desert. Sense contemplacions. Déu els pot haver alliberat de l'esclavatge d'Egipte, però ells continuen aferrant-se a les seves cadenes, incapaços de confiar en un futur millor.
